151

Vedà la paraula l'amat a son amic, e aconsolava's l'amic en l'esguardament de son amat.

150

Jurava l'amic a l'amat que per sa amor amava e sostenia treballs e passions, e per açò pregava l'amat que l'amàs, e de sos treballs passió hagués. Jurà l'amat que natura e proprietat era de sa amor que amàs tots aquells qui l'amassen, e que hagués pietat d'aquells qui per sa amor treball sostenien. Alegrà's l'amic, e consolà's en la natura e en la propietat essencial de son amat.

149

Cantava l'amat, e deïa:  -Endrecen-se los meus lloadors en lloar mes valors; e los enemics de mos honraments turmenten-los e han-los en menyspreament. E per açò he tramès a mon amic que planga e plor ma deshonor. E els seus plants e els seus plors són nats de mes amors.

148

Deïa l'amic:  - Vestit són de drap, vilment, mas amor vest de plaers, pensaments, mon cor, e lo cos de plors, llanguiments, passions.

147

Escarnien e reprenien les gents l'amic per ço cor anava con a foll per amor. E l'amic menyspreava llurs escarns, e reprenia les gents per ço cor no amaven son amat.

146

Creada ha Déus la nit a cogitar e a vetllar l'amic en les noblees de son amat; e cuidava's l'amic que l'hagués creada a reposar e a dormir aquells qui són treballats per amor.

145

Plorava l'amic per ço que havia perdut, o no era qui el pogués consolar per ço car sos perdiments eren inrecuperables.

144

Plany-se l'amic, e clama's lo cor de calor d'amor. Mor-se l'amic, plora'l l'amat, e dóna-li consolació de paciència, esperança, guaardó.

143

Si veus amador honrat de nobles vestiments, honrat per vanaglòria, gras per menjar e dormir, sàpies que en aquell veus damnació e turments. E si veus amador pobrement vestit, menyspreat per les gents, descolorit e magre per dejunar e vetllar, sàpies que en aquell veus salvació e perdurable benedicció.

142

Missatge era l'amic als prínceps crestians, e als infeels, per son amat, per ço que els mostràs la art e els començaments a conèixer, amar l'amat.

141

Gabava's e alegrava's l'amic en les noblees de son amat; llanguia l'amic per sobrecogitacions e pensaments. E era qüestió quals sentia pus fortment: o els plaers, o els turments.

140

Passar volia l'amic a la darrerana fi per la qual amava son amat, e les altres fins donaven-li embargament en son passatge; e per açò llongs desigs e pensaments daven a l'amic tristícia e llanguiment.

139

Anava's l'amic combatre per honrar son amat, e menà en sa companyia fe, esperança, caritat, justícia, prudència, fortitudo, temprança, ab què vencés los enemics de son amat; e fóra vençut l'amic si no li ajudàs son amat a significar ses nobilitats a son amic.

138

Oblidà l'amic tot ço qui és dejús lo sobirà cel, per ço que l'enteniment pogués pus alt pujar a conèixer l'amat, lo qual la volentat desija preïcar, contemplar.

137

Demanaren a l'amic de què naixia amor, ni de què vivia, ni per què moria. Respòs l'amic que amor neixia del remembrament, e vivia de intel·ligència, e moria per oblidament.

136

Deïa l'amic a les gents aquestes paraules: 

-Qui vertaderament remembra mon amat, oblida en les circumstàncies de son remembrament totes coses; e qui totes coses oblida per membrar son amat, de totes coses lo defèn mon amat, e part li dóna de totes coses.

135

Deïa l'amic al seu car amat que li mostràs manera con lo pogués fer conèixer e amar e lloar a les gents. Omplí l'amat son amic de devoció, paciència, caritat, tribulacions, pensaments, sospirs e plors, e en lo cor de l'amic fo audàcia en lloar son amat, e en sa boca foren llaors de son amat, e en sa volentat fo menyspreament de lo blasme de les gents qui jutgen falsament.

134

Deïa l'amat que en aquells llocs on és més temut a lloar, lo lloàs e l'escusàs. Deïa l'amic que d'amor lo bastàs. Responia l'amat que per sa amor s'era encarnat e penjat per morir.

133

Pregava l'amat son amic que no l'oblidàs. Deïa l'amic que no el podia oblidar, pus que no el podia innorar.

132

Vestia l'amat son amic mantell, cota, gonella; e capell li faïa d'amor, e camisa de pensaments, e calces de tribulacions, e garlanda de plors.

131

Jaïa l'amic en llit d'amor. Los llençols eren de plaers, e lo cobertor era de llanguiments, e el coixí era de plors. E era qüestió si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobertor.

130

Nuaven-se les amors de l'amic e l'amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l'amic e l'amat no es partissen; e la corda en què les dues amors se nuaven era de pensaments, llanguiments, sospirs e plors.

129

Ab ploma d'amor e ab aigua de plors, e en carta de passió, escrivia l'amic unes lletres a son amat, en les quals li deïa que devoció se tardava e amor se moria, e falliment e error muntiplicaven sos enemics.

128

Acostava's l'amat a l'amic per ço que l'aconsolàs e el conhortàs dels llanguiments que sostenia, e dels plors que havia; e, on més l'amat a l'amic s'acostava, pus fortment plorava e llanguia l'amic per les deshonors que planyia de son amat.

127

- Muntiplica la enemistat qui és entre les gents e mon amat, e promet dons e guardons mon amat, e menaça ab justícia, saviea. E memòria e volentat menyspreen ses menaces e sos prometiments.

126

- Ah, enteniment, volentat! Lladrats, e despertats los grans cans qui dormen, oblidant mon amat. Ah, ulls!: plorats. Ah, cor!: sospirats. Ah memòria!: membrats la deshonor de mon amat, la qual li fan aquells qui ell ha tan honrats.