Tot sovint, per molt que l'amic ens ho demani, el sentiment ens pot. Però també tot sovint, les conseqüències, com en el citat cas, són prou gratificants.
Carme, no es tracta de romanticisme ni de fidelitat religiosa; ens trobem davant d'una llengua llunyana en el temps i d'una visió del món que pot resultar llunyana a la major part dels lectors actuals. L'amic, que és l'home, desobeeix l'amat que és Déu. S'aparta del camí, i aleshores Deú es fa humà. Trobo especialment bell com ho expressa Llull: "l'amat venc morir en la gonella de son amic", és a dir, Déu participa del patiment humà com a sacrifici per reconduir l'home. Evidentment, aquesta és només una lectura, però espero que t'hagi servir.
Moltes gràcies, és molt i molt maco de llegir, la veritat, però m'hi trobo tan poc implicada...
És com contemplar un quadre bonic d'un paisatge, d'una situació en la vida d'algú, però que res no té a veure amb tu. Simplement és bonic; i pots veure'l així i prou o buscar-hi les arrels, cosa que fan que en gaudeixis molt més, és clar (o et poden fer patir). O com quan escoltem la música religiosa de Bach, Haendel, Haydn, Verdi, etc, que et posa la carn de gallina però, ni que n'entengui el significat, no el comprenc, perquè, com bé dius, és una música d'una època llunyana.
A més de poc romàntica i fidel, sóc exageradament agnòstica i tot sovint manco de sentit comú.
Vaig a seguir llegint i rumiant amb en Llull i com deuria ser la seva vida.
Merci una altra vegada per aquest esplèndid treball. Carme
Tot sovint, per molt que l'amic ens ho demani, el sentiment ens pot. Però també tot sovint, les conseqüències, com en el citat cas, són prou gratificants.
ResponEliminaPerdoneu, dec ser poc romàntica i fidel, però no entenc el missatge de Llull...
ResponEliminaCarme
Carme, no es tracta de romanticisme ni de fidelitat religiosa; ens trobem davant d'una llengua llunyana en el temps i d'una visió del món que pot resultar llunyana a la major part dels lectors actuals.
EliminaL'amic, que és l'home, desobeeix l'amat que és Déu. S'aparta del camí, i aleshores Deú es fa humà. Trobo especialment bell com ho expressa Llull: "l'amat venc morir en la gonella de son amic", és a dir, Déu participa del patiment humà com a sacrifici per reconduir l'home.
Evidentment, aquesta és només una lectura, però espero que t'hagi servir.
Moltes gràcies, és molt i molt maco de llegir, la veritat, però m'hi trobo tan poc implicada...
EliminaÉs com contemplar un quadre bonic d'un paisatge, d'una situació en la vida d'algú, però que res no té a veure amb tu. Simplement és bonic; i pots veure'l així i prou o buscar-hi les arrels, cosa que fan que en gaudeixis molt més, és clar (o et poden fer patir). O com quan escoltem la música religiosa de Bach, Haendel, Haydn, Verdi, etc, que et posa la carn de gallina però, ni que n'entengui el significat, no el comprenc, perquè, com bé dius, és una música d'una època llunyana.
A més de poc romàntica i fidel, sóc exageradament agnòstica i tot sovint manco de sentit comú.
Vaig a seguir llegint i rumiant amb en Llull i com deuria ser la seva vida.
Merci una altra vegada per aquest esplèndid treball.
Carme