341

En ira s'adormí l'amic, cor(perquè) temia lo blasme de la gent; e(i) despertà's en paciència con remembrà llaors(quan recordà lloances) de son amat. E és questió(hom es pregunta), l'amic de qui hac(tingué) major vergonya: o de son amat, o de les gents.

195

Tan fortment desirava(fortament desitjava) l'amic llaors e honraments(lloances i honors) de son amat, que dubtava que els membràs(recordés); e tan fortment aïrava(odiava) les deshonors de son amat, que dubtava que les aïràs. E per açò(això) l'amic estava embarbesclat enfre(indecís entre) amor e temor per son amat.

136

Deïa(Deia) l'amic al seu car amat que li mostràs manera con lo(com li) pogués fer conèixer e(i) amar e lloar a les gents. Omplí l'amat son amic de devoció, paciència, caritat, tribulacions(afliccions pertorbadores), pensaments, sospirs e plors, e en lo cor de l'amic fo(va néixer) audàcia en lloar son amat, e en sa boca foren llaors(nasqueren lloances) de son amat, e en sa volentat(voluntat) fo menyspreament de lo blasme de les gents qui jutgen falsament.