328

Pujava l'amic los poders de sa ànima, per escala de humanitat, gloriejar la divina natura; e(i) per la divinal natura davallava los poders de sa ànima per gloriejar en la humana natura de son amat.

273

Temptà amor l'amic, de saviesa; e féu-li questió(i li va preguntar) si l'amat l'amava més en pendre(prendre) sa natura o en recrear-lo. E l'amic fo embarbesclat tro(va restar perplex fins) que respòs(respongué) que la recreació se convenc a esquivar malanança(era necessària per evitar la desgràcia), e l'encarnació a donar benanança(felicitat). E de la responsió fo feta altra questió(resposta en sorgí una altra pregunta): qual fo major(quin era el més gran) amor.

272

Lloava e(i) amava l'amic son amat con(per com) l'havia creat e li havia donades totes coses, e lloava'l e amava'l con li plac pendre(plagué prendre) sa semblança e sa natura. E d'açò cové ésser feta questió(I sobre això convé preguntar-se), qual llaor e amor(entre lloança i amor quina) deu haver(tenir) major perfecció.

151

Jurava l'amic a l'amat que per sa amor amava e sostenia treballs e(i) passions, e per açò(per aquest motiu) pregava l'amat que l'amàs(l’amés), e de sos treballs passió hagués(i que dels seus treballs tingués passió). Jurà l'amat que natura e proprietat era de sa amor que amàs(per la naturalesa i les propietats del seu amor amava) tots aquells qui l'amassen(l’amessin), e que hagués(tingués) pietat d'aquells qui per sa amor treball sostenien. Alegrà's l'amic, e consolà's en la natura e en la propietat essencial de son amat.